- Què li passa al gat?
- M'agradaria entendre el gos...
- Com puc ajudar-lo a viure millor?
- Com puc entendre què necessita per estar més bé?
- Sembla que està enfadada i no entenc per què....
-Puc alleugerir-li el patiment d'alguna manera?
I tantes altres preguntes ens passen pel cap a les persones que convivim amb algun animal...
En definitiva podria resumir-se amb: COM PUC COMPRENDRE'L MILLOR I AJUDAR-LO?
Personalment aquestes preguntes es van intensificar quan vaig adoptar una gata que va arribar a casa meva sense jo saber-ho. El cas és que els Guies em van mostrar que era important que es quedés a casa, jo ja vivia amb un altre gat i així ho vaig fer.
Ella caminava amb el cap de costat, tenia mala coordinació i tot un seguit de dificultats de salut que van ser molt ben ateses pel veterinari i el seu equip. Vam estar tractant una infecció d'orella amb diferents medicaments i no se n'acabava de refer, a més era sorda, perquè li cridava just darrera l'orella i ni s'immutava, només el so de les tecles agudes del piano la feien reaccionar i venia ben a prop quan el tocava.
Jo feia dies que energèticament li veia una bola negra al cap, li aplicava llum i feia les sanacions que sentia apropiades per acompanyar-la, però no desapareixia.
En aquest procés se'm van mostrar imatges del seu camí vital fins al moment: havia estat adoptada per una família (pare, mare i filla d'uns 4-5 anys amb una mitja melena rossa i llisa) a un poble a 15 minuts del meu; però per algun motiu que no se'm revelava va ser abandonada al final del carrer de dalt del meu; el pare de la família la va treure del cotxe, amb una barra metàl·lica li va colpejar el cap i la va deixar davant dels contenidors, donant-la per morta.
La gata estava enfadada, tot el dia sentia que em deia "he vingut per la nena, jo vull estar amb la nena, vinc a acompanyar la nena" i jo conversava sovint amb ella per ajudar-la a entendre que el seu camí havia canviat i que a casa hi era més que benvinguda. La seva actitud era dolça i desafiant alhora, buscant el contacte constant i també trencant qualsevol objecte que trobava al seu pas, miolava afònica de frustració.
Finalment em vaig atrevir a dir al veterinari el que veia energèticament i afortunadament ell ho va acollir i va derivar-nos a l'hospital veterinari de zona, on li van detectar un tumor cerebral que pel seu tamany també li afectava les orelles: era operable.
Arribats a aquest punt, la veia tan enfadada que fins i tot se'm va comunicar el seu Ser Superior, dient que volia recollir l'ànima encarnada com a la gata que jo coneixia. Aquesta comunicació amb el Ser Superior sempre ve acompanyada d'una sensació de pau i amor immens, les paraules arriben amb claredat, amb un to calmat, però ferm alhora; la qual cosa és enormement diferent de parlar amb l'ànima encarnada que s'expressa molt més des de l'emoció.
Quan em posava davant d'ella i li preguntava què volia ella, la seva resposta era "jo vull tornar a Mi, estic cansada". Vaig plorar molt i vaig acceptar que aquest podia ser el seu camí amb tot el dolor que em comportava, tot i així i malgrat molta gent em deia que la deixés morir i no em gastés els diners en operar-la vaig decidir fer l'operació. Sentia que havia de fer tot el que estava a les meves mans per acompanyar-la, independentment del desenllaç.
Després de l'operació la bola negra havia pràcticament desaparegut, seguia amb el cap tort i sense atrevir-se a saltar o corrent descoordinada, però ja no miolava tan afònica, ni trencava coses a cada moment. La vaig seguir duent als veterinaris i va rebre tota la medicació que li indicaven, per la meva part li vaig seguir fent les sanacions que sentia durant setmanes.
Mesos més tard i fins a dia d'avui té una cara més relaxada, miola suau (menys quan s'enfada), es gira fins i tot quan dic el seu nom fluix i pot córrer i saltar amb seguretat, el cap encara el torça una mica, però la millora és abismal. Celebro que finalment hagi decidit seguir acompanyant-me a mi i a totes les persones que tenen la fortuna de viure una sanació amb la seva companyia, doncs és rara la vegada que no es fa present quan faig aquests treballs.
Aquesta experiència va ser una de les més dures en l'aprenentatge del desaferrament per a mi. Aquí vaig aprendre que estimar és acceptar el Camí de l'Altre sense condicions, donar per pur sentir, no esperant res a canvi, ni cap resultat concret: donar fins i tot sabent que l'altre pot marxar en qualsevol moment.
Estimar és obrir-se a l'Amor sense contemplar el dolor o la pèrdua, és treure's l'armadura enmig d'un combat, somriure davant les adversitats i sobretot estar present en Cada Moment: l'Amor no existeix ni en passat ni en futur, l'Amor s'expressa en Present, és Eternitat en essència.
Opmerkingen